Avui us presentem ​Jose (baix), Michi i Paty (guitarres i veus), Mike (teclats) i Álvaro (bateria). Tots plegats són Maybe Nots i ens porten aquest guisat que balla entre el rock, el soul i el hip hop, ​a​n​o​m​e​n​a​​t Yes.

Al bell mig d'un triangle amorós entre soul, rock i R&B dels noranta, ens porten el primer d'un triple EP que es diu Yes/No/Maybe. La producció, enregistrament i mescla de cada EP ha estat distinta i, tot i que no es tracta d'un projecte purament conceptual, un dels objectius ha sigut que l'oient sentís una atmosfera clarament diferenciada en cada volum..

De moment Yes ens presenta un deliciós aperitiu en el qual comencem a intuir com n'és, d'especial, el menú que consumirem a continuació. Amb una barreja inusual d'estils, ens presenten uns temes absolutament personals, que de segur seran recordats, i els prometen tots els èxits.

1. Anhedonia. Un festival per als sentits obre aquest EP, de melodíes alegres, rock que ens assegura que serem sempre joves, plens de vida i energia, durant un estiu etern d'ones, sorra, música i aventures d'una nit.
2. Another Silent Bid. Més personal, té un toc futurista, rítmic, constant, que s'interromp per a deixar-nos assaborir els cors que s'animen gairebé a capella. Veus amunt i avall, femení i masculí, es barregen i s'aturen en un còctel oníric, fabulós i que t'invita. Una mena de cau de conills pel que ens abelleix endinsar-nos-hi amb la banda.
3. Pressure. El sintetitzador s'obre camí sobre una guitarra que sembla voler escapar-se pel funk, però que es queda atrapada en aquesta marxa sòbria, regada per uns versos esquitxats de cors llunyans i un saxo que apareix per acomiadar-se. Té quelcom de funerari, d'adéu, de negror que s'acosta i apaga els llums.
4. The Chaser. Aquesta persecució comença lenta, como si volgués avisar-nos que és a punt d'arrencar i ens volgués regalar algun avantatge. Els ritmes se'n van al pas i al trot. Tenen aquesta habilitat de transmetre ganes de moure'ns, de seguir amb la barbeta tots els seus amunts i avalls.
5. No one else. La guitarra sona, la veu s'aixeca per sobre d'ella; i amb un toc que barreja un hip hop de carrer amb una cançó de bressol per abans de dormir, aconsegueix un efecte que balla entre la lentitud i la dificultat. Una peça absolutament única, personal i original amb la que diuen adéu. Però és només un "fins aviat!".

Tenen un no-sé-què-què-sé-jo que t'invita molt. Un toc completament personal, que fa que sigui impossible no recordar-los. Deu ser marca de la casa, però la cosa és que semblen tenir molt clar cap a on es dirigeixen, i això és d'agrair. La banda no es talla gens ni mica amb el que volen crear. Proven i experimenten, però sense passar-se'n de la ratlla, i ens deixen un dibuix abstracte, diferent i innovador, la imatge del qual continua quedant clara d'alguna manera inexplicable. És art modern amb seny.

Més dades a http://www.maybenots.com/